Fantasmes a Girona

De vegades, sento que està bé no saber què faig, què sento, on vaig, qui soc, què vull. No saber res. De fet, si ho sabés, crec que m’avorriria molt. És com si ens venguéssim la idea que, per sentir-nos bé, ho hem de saber tot. Que hem de tenir clar el nostre camí. Ara, mentrestant no sé què soc, cap a on camino? Doncs ho tinc claríssim. Arreu. En totes les direccions. Sense rumb, sense destí, sense esperar res enlloc. A la merda Google Maps. No necessito una guia per arribar a un punt, només necessito aixecar-me i moure’m. Ja arribaré on sigui. Passaré per tot arreu. Estaré atent. Absorbiré el camí, deixaré que es construeixi sol. A les 10 del matí he arribat a Girona. Què faig aquí? Caminar. No he vingut a buscar res ni he trobat cap cosa. M’he perdut? No. Perquè no anava enlloc.

Començo a notar que la ciutat amaga coses. Els carrers amples, plans i plens de cotxes escapen d’alguna cosa. Els treballadors matinals que arrosseguen carretons de caixes es volen aturar. Les furgonetes plenes de càrregues volen passar entre els carrers buits i estrets. Les ombres dels casots de pedra donen frescor als camins més claustrofòbics. Aquí estan, els he trobat. Són els fantasmes de la ciutat. Busquen refugi de l’activitat. De l’esgotament. Volen unir-se als espais que només els viatgers sense rumb descobriran. Animen a les flors i les fulles a convidar esperits nous en qui connectar. Les escales dels corriols flegmàtics semblen traçades sobre una làmina invisible de serenitat. Conviden a ser trepitjades. Demanen unir-se enigmàticament al viatger que vol descobrir.